Ut queant laxis és el primer vers de l'Himne a Sant Joan Baptista, escrit per l'historiador llombard Pablo el Diácano al segle VIII.
Posteriorment, al segle XVII, el musicòleg italià Giovanni Battista Doni va substituir la nota ut per do, ja que aquesta síl·laba facilitava el solfeig, per acabar en vocal.
De les primeres síl·labes dels versos d'aquest himne se'n pren el nom de les notes musicals de la notació llatina moderna.
Va constatar que era difícil solfejar amb la nota ut, ja que acabava en una consonant sorda, i va tenir la idea de reemplaçar-la amb la primera síl·laba del seu propi cognom (do) per facilitar-ne la pronunciació.
Al segle XI, Guido d'Arezzo va utilitzar la primera síl·laba de cada vers, excepte l'últim: ut, re, mi, fa, sol, la. Segles més tard, Anselmo de Flandes va introduir el nom si per a la nota faltant, combinant les inicials de Sancte Ioannes.
Una altra teoria afirma que potser prové del terme Dominus (Senyor, en llatí). A França, se segueix usant ut per a alguns termes musicals tècnics o teòrics; per exemple, trompeta a ut o clé d'ut.
Perquè puguin
exaltar a ple pulmó
les meravelles
aquests servents teus
perdona la falta
dels nostres llavis impurs
Sant Joan.
La notació de la música ha estat sempre un element delicat i complex, ja que no només havia d'indicar l'alçada dels sons, sinó també els paràmetres restants de la música:
Durada, tempo, intensitat sonora, caràcter, articulació, etc.
Al llarg de la història han anat sorgint diferents sistemes de notació, veient-se influïts no només per qüestions artístiques, sinó també per aspectes polítics, socials i religiosos.
Des de l'antiga Grècia, tenim constància de l'existència de formes de notació musical; no obstant això, és a partir de la música de l'Edat Mitjana, principalment el cant gregorià, quan es comença a fer servir el sistema de notació musical que evolucionaria a l'actual.
En el Renaixement, va cristal·litzar amb els trets més o menys definitius amb què el coneixem avui, encara que —com tot llenguatge— ha anat variant segons les necessitats expressives dels usuaris
Les diferents formes de notació musical i els suports emprats han estat molt diversos al llarg de la història, i són objecte d'estudi per part dels musicòlegs i historiadors de la música actualment.
Els sistemes de notació donen testimoni de la realitat artística i cultural del moment, i són una mostra de l'interès de l'ésser humà per preservar l'art per a la posteritat.
Robert Bonet ha volgut fer un exercici sobre les 7 notes existents perquè són la seva eina per arribar a transmetre la seva obra per a la posteritat. Així que tenia tot el sentit fer servir el poema que dóna el nom a les notes per titular cadascuna de les peces musicals, que a més estan escrites en la tonalitat que dóna nom a cada nota.